I, a vegades, ens en sortim.

Desprès de molts nervis incrustats a la boca de l'estómac, comandes que no arribaven mai, trucades histèriques, missatgers anant i tornant, milers de planells, per fi, tot està llest. Avui, com em va dir un dia un amic, anirem a dormir amb la satisfacció de la feina ben feta.

Tic, tac, tic, tac.

Des de que he tornat de vacances, ningú a obert els porticons. Les converses no tenen sentit si no són a crits, perquè en realitat el subconscient demana un bitllet d'avió. La casa està més plena amb les últimes adquisicions però continua reclamant, també a crits, que algú acabi de vestir-la. La família és més distant, els nebots ja no et reconeixen a primera vista, perquè fa temps que no estàs on tens que estar, la rutina no et deixa marge, i tens la sensació que arribes tard a tota arreu, com el conill d'Alicia. Però em consola pensar que algun dia tindre jornada intensiva i tu estaràs amb mi.

Aviat

Has tardat tant en arribar. I t'haig de dir que t'he trobat tant a faltar, he pensat cada instant amb tu. La teva olor, el teu tacte a la meva pell, el teu sabor als meus llavis. I ara que estàs aquí, no puc deixar de pensar que aviat arribarà el moment del comiat, amarg i amb el regust de boca de no haver aprofitat cada instant al màxim. La rutina tornarà a omplir el meu temps, i la soledat es farà la protagonista dels carrers per on camino. Però et prometo que intentaré guardar amb una capsa les pors, i endur-me només els millors pensaments, i així gaudir del temps que estiguem junts.

Au!, Ups!, No?, Ho sento!!

Veient l’ últim episodi de House, vaig comprendre el que em passava; una part del meu cervell té vida i voluntat pròpia, i decideix enviar ordres algunes extremitats, sobretot peus i mans, per fer-me la vida una mica més complicada.
Sempre he cregut que no era culpa meva, i tothom em classifica com “patosa”, però ara ja ser que no tinc cap responsabilitat en el actes obscurs que m’envolten.
Per exemple, ahir estava posant la rentadora, no es necessita gaire concentració, fins que el meu cervell va decidir fer-me la punyeta i dir-li a la mà dreta que el sabó anava al forat del suavitzant, i ja la tenim liada, agafa una cullera petita i comença cullerada a cullerada a treure el sabó del cubilete del suavitzant. O quan decideix empentar-me contra els marcs de les portes, o fer que et meu peu descalç es dirigeixi estrepitosament ràpid contra el canto del moble i aquest encerti de ple entre els meus dits, o fa que m’aixequi just en el moment en que la persona que tinc al davant té el colze a un pam de la meva cara, au! això si que va fer mal. O de sobte perquè la meva parella es torni a emprenyar, decideix que tiri el comandament de la tele al terra, i l’altre et diu; Ho has fet a posta!!! I tu li intentes explicar que no tens res a veure i t’excuses. Les copes de cava són el seu punt fort, però últimament està practicant en la tècnica de doblegar-me una cama i fer que perdi l’equilibri, sort que sempre tinc una barana a prop, sospito que la seva intenció és valorar la meva capacitat de caiguda lliure.

"...La vida es una gran sala de espera, la otra es una caja de madera."

Esperar; que soni la cançó que fa que moguis els peus, que la llet del cafè no estigui ni massa calenta ni massa tèbia, que no et caiguin més cabells, que la bàscula no funcioni, que soni el telèfon i al despenjar sigui la persona amb la que estaves pensant, algun mail, que arribi el missatger i sobretot el paquet, tenir feina, el riure de la meva companya, l ’hora de tornar a casa, els semàfors en verd, que s’acabi la publicitat, que hisenda et retorni el que és teu, que el tipus d’interès de la hipoteca no pugi, que les veïnes del costat es pensin que estàs de vacances, que el plec de la panxa desaparegui, un petó al coll, l’ascensor, una mica més de temps per estar amb tu, les vacances, la reunió amb els amics, que t’aixequin i per un moment les preocupacions es quedin al terra, que aconsegueixis saber que necessites per ser feliç, que no creixin tant ràpid,...
I tot aixó per una cançó dels Rodriguez.

(http://www.youtube.com/watch?v=dSGm6sGBzAk)

Sandwich&friends

He decidit anar a dinar fora, aprofitant el solet i de pas canviava d’aires. Dinar cada dia a l’oficina i no sortir d’aquelles quatre parets durant 9h, em crea un estat de nerviosisme intern, incrementat sobretot per les converses sobre la jefa. He anat al Sandwich&friends a menjar-me un deliciós Francha, baguette de rodó de vedella amb formatge brie, tomàquet i la salsa especial que encara no he esbrinat que porta.
He escollit una petita taula del racó. La temperatura de l’aire condicionat era correcte. No hi havia cap diari. He demanat, a l’hora que escoltava l’Albert com m’explicava el reglament de les candidatures del ICAB. I de sobte el panorama ha canviat. La imatge, que era inevitable mirar, del meu davant em recordava a un tall del APM d’ahir a la nit. Al la meva esquerra, mira que hi havia lloc al restaurant, s’han assegut una parella que amb la seva conversa sobre familiars malalts i d’altres desgràcies, m’han esgarrat el dinar. No podien pensar que per la falta d’espai era inevitable que jo els escoltes? Podrien haver canviat de tema, mira que hi han temes. No podia mirar endavant, ni a l’esquerra, ni a la dreta perquè tenia la columna.

He pagat i no he deixat propina. El cafè me l’he pres a la feina, no ser perquè però reconfortava està entre aquelles 4 parets.

eiñ?

Fa 12 anys jo no tenia ni idea del significat de la paraula Internet. Amb poc temps paraules com; chat, mail, o basics com http van adquirir un significat.
Encara recordo quan de la colla d'amigues nomes una tenia internet a casa, recorríem la línea de metro fins arribar a Poble Nou tocant Marina i al arribar allà, allò era el paradís. Un món de converses amb estranys, segurament pujadetes de to, que omplien les tardes del diumenge fins que anàvem a l'ovella negre. Però això d’Internet avança i com no pugis al tren ràpid et quedes sol en converses entre amics. Converses sobre un post, el flogg, el spotify, scrobble, el blip i els twits, entre d'altres conceptes que sóc incapaç de memoritzar. Ara ja no es porta xatejar, ara es twiteja. I porto dies observant l'Iphone, i em fascina, ho tinc que declarar en públic, finalment. Una cosa tant petita i amb tantes aplicacions, és el 3 en 1 dels telèfons.
Com diu l'Albert hi han dos tipus de persones; els que tenen Iphone i els que no.